Detall de la porta d’entrada

El primer que atrapa la mirada del visitant quan es contempla l’exterior de l’església de Sant Miquèu és la seva imponent torre campanar del segle xvi, assentada sobre una portada en nàrtex. La mateixa solució arquitectònica que trobem en Sant Martin de Gausac. La portalada, datada en el tombant dels segles xiii i xiv, esdevé un fidel testimoni de l’evolució artística del llenguatge romànic cap a les primeres formes gòtiques: s’estructura a partir de cinc arcs apuntats en degradació on s’escenifiquen diferents passatges bíblics (la resurrecció, la glòria i l´infern o Judici Final) a través d’elements escultòrics antropomòrfics. Trobem els mateixos elements a la portalada de Sant Estèue de Betren.

Abans d’entrar a l’interior de l’església, cal centrar l’atenció en el Crist crucificat que presidia el timpà de la antiga portada original romànica i que actualment roman encastat en el mur de ponent adjunt a la portalada; mostra la típica disposició frontal y plana del Crist crucificat romànic, únicament vestit amb perizonium fins als genolls.

Un cop dins l’edifici religiós, destaca la pica baptismal amb una iconografia de motius vegetals esculpida en relleu, molt pròpia de les piques araneses del segle xiii. Al fons de la nau, sobresurt el retaule que decora l’absis central, d’estil gòtic i atribuït al mestre de Vielha (xv). Però, sens dubte, la peça més emblemàtica que guarda actualment l’església és el Crist de Mijaran, una talla romànica que formava part d’un conjunt escultòric més ampli –un davallament–, pertanyent a l’època àlgida del taller d’Erill la Vall i que és considerada una de les peces més representatives de l’escultura romànica del segle xii.

Crist de Mijaran